LA
HISTÒRIA MÉS ANTIGA DEL BARRI DE L’EIXAMPLE
Introducció
del Barri de l’Eixample dins del Pla de Girona
El barri de l’Eixample (veure ubicació) forma part del Pla de Girona, a
nord de la Depressió Prelitoral Catalana. El pla agafa tot el territori banyat
pels quatre rius que es concentren a Girona, el nucli més important.
El subsòl del Pla en general està format per arenes, llims i argiles
quaternàries pertanyents a les terrasses fluvials del Ter i els seus afluents,
que són molt bones pels conreus i prats naturals. El terra del barri de
l’Eixample, al sud de la ciutat de Girona es troba en una àrea interfluvial,
regat per tres cantons, a l’oest el Güell, a nord Ter-Onyar i a l’est l’Onyar.
Malgrat aquestes aptituds òbvies per a l’emplaçament humà, el barri de
l’Eixample, com també en el nucli de Girona, no es caracteritza per tenir una
història antiga coneguda, com sí que la tenen els plans situat més al nord, com
ara el Pla de l’Horta, el Congost, etc.
Intentarem fer un estudi més documentat per veure si això és degut a una
manca d’investigació o bé els terrenys de l’Eixample no van ser explotats fins
més tard a l’època moderna (s. XVII-XVIII de la nostra era).
És veritat que les últimes dècades, i degut a la construcció del TGV al
seu pas pel sud de la ciutat de Girona, i de Polígons industrials, s’han fet
descobriments interessants en aquesta zona sud-oest del Pla de Girona,
especialment de la zona del Güell i per tant més a prop del barri de
l’Eixample.
Les troballes antigues del pla de Girona properes al barri
1.– Torre Vedruna (Neolític i Ibèric); 2.–
carrer Maragall núm 26-Clínica Girona (Calcolític); 3.– c/E. Grahit / c.
Ullastret (edat del bronze-Ibèric); 4.– Can Pau Birol-Belloch del Pla – bronze
final i vil·la romana); 5.– Mas Xirgu –
principis de l’edat del ferro; 6.– Turó de Montilivi (Ibèric Antic); 7.– Puig d’en Rovira (Poblat
Ibèric); 8.– Gerunda-Girona – Ciutat ibero-romana; 9.– c/Rutlla- C/Creu de
Palau (Via Augusta).
A.– Els primers agricultors i ramaders (5500-3.200 a.C.)
El període neolític significa l’inici de la
civilització rural, pagesa i ramadera i una nova forma de vida. La població
s’agrupa en petits vilatges i construeix cases cada vegada més sòlides i es fa cada
vegada més sedentari.
Dels primers agricultors a l'entorn de Girona
coneixem ben poca cosa. L'única dada que tenim és la troballa de dues fosses a
la zona de Torre Vedruna (can Devesa) durant les obres que es van fer entre
aquesta casa i el Gros Mercat, els any 2008-2010. Dins d'aquestes fosses
excavades en el subsòl es varen trobar restes orgàniques i materials d'aquest
període, un clar indici d'un poblament encara desconegut. Sabem que aquesta
població enterrava els seus morts d'un amb un, i a vegades amb dos individus,
dins de fosses amb cura i acompanyats dels seus estris de cuina, eines i joies,
tal com s'ha documentat a la zona nord del Pla de Girona amb les famoses
necròpolis del Puig d'en Roca i de Sant Julià de Ramis,
un ritual funerari molt corrent a la zona costanera catalana. Ambdues necròpolis foren descobertes l'any 1955 per J. Sanz i A. Franquet respectivament i foren excavades el mateix any per F. Riuró i M. Oliva.
Enterrament en fossa, inhumació individual i
en posició fetal i amb el seu aixovar funerari, de la necròpolis neolítica del Puig d’en Roca,
al nord del Pla de Girona (Font: MAC-Girona).
B.– La introducció dels
primers metalls (3200-2200 a.C.)
La lenta
evolució de les comunitats neolítiques es veu alterada per una innovació
tecnològica com és la fossa dels primers metalls, fet que va produir un gran
moviment de població amb altres costums com seria el ritual funerari col·lectiu
en megàlits o en coves, i portadors de nous materials com ara els objectes de
coure.
Tot i que no
hi ha cap indici de poblament d’aquest període a la zona sud del Pla de Girona
recordem una important troballa aïllada en forma de punyal de coure de fulla
llarga, de 24,4 cm de llargada, dita també alabarda, troballa feta per F. Riuró
l’any 1936 a les obres que es feien al núm. 26 del
carrer Maragall. És un objecte excepcional per la seva raresa a
Catalunya i molt característica del sud-est peninsular de la cultura de
l’Argar. Es conserva al Museu de Sant Pere de Galligants amb el núm. 54 de
l’inventari.
Alabarda (punyal de coure) trobat el núm. 26 del c/ Maragall (Font: MAC-Girona)
C.– L’edat del bronze i principis de l’edat del ferro (2200-600
a.C.): Els
primers vilatges
Primeres evidències més properes d’hàbitat a
l’aire lliure es situen al bronze inicial (2.100 aC), als peus del turó de Montilivi, a la riba esquerra de l’Onyar, i a
la confluència dels carrers C/E. Grahit-C/Ullastret,
l’any 2001; més tard, els anys 2011-2012, amb la construcció de la nova escola
Pericot es varen documentar més restes. Les evidències arqueològiques
corresponen a fosses excavades en el subsòl –sitges d’emmagatzematge?–
amortitzades amb escombraries, una mostra clau de l’existència d’un poblat a
prop.
Cap a finals del II mil·lenni
(1100-900 a. de C.), tenim les dades d’una ocupació humana a Can Pau Birol a Bell-Lloc
del Pla (descoberta l’any 1876), just on s’ubica ara el col·legi de Bell Lloc.
La primera notícia la dóna Cazurro l’any 1911, sobre unes restes que es van
documentar sota la important troballa de una vil·la romana amb un gran mosaic,
anomenat “El Circ” (veure més avall). Les restes arqueològiques corresponen a
fragments de grans atuells de ceràmica que varen servir per a conserves i
emmagatzematge, i a restes òssies i deixalles culinàries d’un petit llogarret
semi-permanent establert al Pla de Girona.
Gran
tenalla de ceràmica feta a mà i decorada, recipient per a la conservació de
cereals, de Can Pau Birol-Bell Lloc del Pla.
El material trobat a Can Pau
Birol és de procedència forana, d’una població emigrant del centre-oest
d’Europa i que va travessar els Pirineus a la recerca de nous territoris poc
explotats. Eren gent de costums i formes de vida diferents. Un dels nous hàbits
que vàrem adoptar fou el canvi del ritual funerari per enterrar els morts. De
l’enterrament del cos sencer es va canviar per la cremació del cadàver i
col·locar les cendres dins una urna de ceràmica. D’ençà d’aquesta barreja de
poblacions, el ritual funerari dels nostres avantpassats serà el de la
incineració, que perdurarà fins a l’expansió del Cristianisme a l’Occident, on
torna el ritual de la inhumació del cos sencer (s. II-III d. de C.).
No tenim dades de cementiris
d’incineració a l’entorn de Girona, però sí que se’n coneixen alguns amb un
nombre important de tombes, a les comarques gironines –Agullana, Roses,
Empúries, Besalú, Vidreres, – a Catalunya i al NE i costa mediterrània de la
península Ibérica.
clica la imatge
Imatge recreativa d'una incineració (Pi de la Lliura-Vidreres). Ritual de la incineració
Reconstrucció
d’un vilatge del s.VI av. de C. de Mas Xirgu. (dibuix de Pere Rovira)
2.– Les vil·les suburbanes del Pla
3.– La via Augusta o la via romana que comunicava França amb
Càdis.
Imatges i epigrafies: mil·liari gran (núm. Inv. 549) i mil·liari fragmentat (núm. Inv. 551) que es conserven al
Museu de Sant Pere de Galligants (Font del Museu d’Arqueologia
de Catalunya-Girona).
D.– L’època ibèrica (600-200 a.
de C.)
Una
població jerarquitzada i sedentària. Pagesos, artesans i comerciants.
D'un moment anterior
a l'època ibèrica gironina (s.VI a. de C.), al peu del turó de Montilivi, es va
documentar l’any 1959 un assentament antic, degut a la construcció d’uns
habitatges de la S.A. Gròber de Girona. Es van documentar cabanes mig
enfonsades, excavades a la roca amb sòcol de pedres i parets de terra barrejada
amb palla i branques, pertanyent a una població pagesa i poc estable. El turó
fou habilitat intermitentment durant els s. IV i III a. de C., com una zona de
reserves de cereals, probablement dels excedents dels camps de conreu del Pla
de Girona.
Clica la imatge
Mapa del Pla de Girona amb els poblats ibèrics fortificats i altres vilatges i masos agrícoles coneguts
Poc desprès
que els grecs desembarquessin a Empúries, cap els anys 575 a. de C., els
indígenes del territori gironí començaren a organitzar-se d’una manera més
sedentària, construint cases de pedra i tovots, agrupades i organitzades per
carrers i barris. Els planells de Girona van produir excedents alimentaris i
els seus habitants van haver de defensar els seus productes protegint els seus
poblats en muralles potents, torres de control, a més de defenses avançades com
els fossats.
L’entorn de
Girona era un punt d’accés i comunicació important per persones i ramats, fet
que facilitava el comerç i l’intercanvi de novetats, així que al nord del Pla
de Girona, en la zona del Congost s’organitza el poblat ibèric fortificat de
Sant Julià de Ramis, un possible origen del que serà molt aviat la ciutat de
Girona, l’antiga Gerunda.
cliqueu les imatges
Imatge de les estructures excavades i reconstrucció d'una casa ibèrica de planta complexa del s. III aC de Sant Julià de Ramis. 1) llar, 2) forn, 3) part inferior de la paret o sòcol de pedra, 4) part superior de la paret obrada amb tovots i 5) coberta vegetal del sostre (font Universitat de Girona).
Però les
terres més riques i productives es trobaven al sud del Pla de Girona, el
territori format pels plans de Salt, Santa Eugènia i els plans de l'eixample,
format en l'actualitat pels barris municipals de l' Eixample, Montilivi, Palau,
etc. A prop del turó de Montilivi, sobre el cim del turó anomenat “Puig d'en
Rovira” a la Creueta-Quart s'instal·la un altre poblat ibèric fortificat, que
possiblement controla els camins de comunicació amb el nord, i a la vegada
protegeix un gran territori apte pels cultius i prats pels ramats i defensa els
seus habitants.
El poblat
ibèric de la Creueta va ser descobert per Francesc Riuró l'any 1932 i fou
objecte d'excavacions arqueològiques durant els anys 1942 i 1945 pels
arqueòlegs Ferran Cufí, Miquel Oliva i Pere de Palol (a la foto).
clica la imatge
El poblat ibèric de la Creueta-Quart. A la foto els arqueòlegs Ferran Cufí,
Miquel Oliva i Pere de Palol (font MAC-Girona).
El poblat
estava protegit per una gran muralla construïda per grans carreus, que acollia una
part important de la població rural i artesanal, demostrat per la gran
quantitat d’estris de ceràmica –peces de teler, fusaioles–, de metall –relles
d’arada, ganivets, falçs–, i objectes de bronze per l’ornamentació personal
–anells, braçalets, agulles, arracades, penjolls, etc–. El repertori de
recipients ceràmics, de cuina, taula, servei i reserves és molt ampli, tant el
de fabricació a mà, al torn, àmfores i vaixella d’importació grega, aquesta
última molt important. Els arqueòlegs varen interpretar aquest lloc com un
centre comercial d’atenció als mercats d’Empúries, una colònia grega, i als
mercats d’Ullastret, la capital dels "indigetes", la tribu ibèrica instal·lada a
l’Empordà i entorn, tribu a la qual formarien
part els habitants del Pla de Girona.
clica la imatge
Imatge d’alguns objectes trobats al poblat de la Creueta (Font MAC-Girona)
S'han trobat també monedes gregues d'argent, de la seca
d'Empúries, de desprès del 218 aC, durant el moment de la 2ona guerra
púnica. Les dracmes trobades porten a l’anvers
(cara de la moneda) cap de Perséfone a la dreta voltejada de dofins, i
al revers (creu de la moneda) un pegàs (cavall alat) amb el cap transformat en
persona humana coberta amb un “petasus”, a sota amb la llegenda grega d’
EMPORITON (= dels emporitans).
clica les imatges
Anvers i Revers d’un dracma d’argent de la seca d’Empúries (font MAC-Girona)
Les restes
arqueològiques del poblat de la Creueta, que es varen trobar en el seu moment,
foren millor conservades que les conegudes a Sant Julià de Ramis, i el material
que va aportar, actualment conservat en el magatzem del MAC de Girona, és molt
ric i més important a l’hora de donar una informació més real de la població
gironina preromana. Perquè, ens preguntem, no seria aquesta població la famosa Kerunta, la precedent a la ciutat romana
de Girona, i a la qui va donar possiblement el nom de Gerunda?
E.– El
pla de l’ Eixample a l’època romana
1.– La Fundació de Girona romana (Gerunda)
La fundació de la ciutat de
Girona (Gerunda) se situa entre els anys 80 i 70 aC. Es va construir en
una situació peculiar, en el pendent de l’actual barri vell, on sembla que una
mica abans ja s’havia organitzat un poblat urbà, més organitzat, per les
poblacions dels voltants, sobretot dels poblats ibèrics de la Creueta i de Sant
Julià de Ramis, que són abandonats, un abans i l’altre, poc desprès de la fundació
romana. La ciutat de Girona –civitat urbs– esdevingué el lloc on hi havia els
temples, el mercat, el centre administratiu; on es celebraven les eleccions, on
residien els òrgans municipals, etc, i sobretot tingué com a funció principal
el control territorial de comunicació nord-sud, entre França (La Gàl·lia) i
Barcelona i Tarragona (les ciutats romanes de Barcino i Tarraco). A partir d'ara i desprès de l'abandonament del vilatge de Sant Julià, aquest esdevé una torre de guaita i un lloc de control del territori i de la via Augusta a l'extrem nord-occidental del congost del Ter.
La ciutat romana de Girona va rebre el nom de Gerunda, segurament del “hipotètic” nom iber “Kerunta” que s’atribueix al poblat fortificat de Sant Julià de Ramis, que en època ibèrica (segles VI-II aC) va ser la capital dels entorns dels planells de la part nord de Girona.
clica la imatge
Un cop abandonat l'oppidum ibèric de Sant Julià es va construir una torre de guaita i control (dibuix J. Sagrera i D.Vivó)
La ciutat romana de Girona va rebre el nom de Gerunda, segurament del “hipotètic” nom iber “Kerunta” que s’atribueix al poblat fortificat de Sant Julià de Ramis, que en època ibèrica (segles VI-II aC) va ser la capital dels entorns dels planells de la part nord de Girona.
clica la imatge
Reconstrucció ideal de la ciutat de Gerunda vista des del nord-est amb el fòrum en primer terme (dibuix J. Sagrera)
2.– Les vil·les suburbanes del Pla
Durant l'època baix republicana comencen a aparèixer a l'entorn
de la ciutat de Gerunda “les vil·lae suburbanes”, equivalents a les cases de
pagès, de mida petita, on habitava un personatge noble, que n'era el
propietari, amb la seva família i amb un grup de treballadors i servents a la
seva disposició. A l’entorn de la capital de Gerunda, les vil·lae suburbanes
s’instal·laren on havia els rius, les muntanyes, els conreus, les pastures i
les pedreres, tot ben connectat per una xarxa de vies i camins.
Entre les vil·lae conegudes en el territori de Gerunda destaquen
dues que es troben fora del recinte murallat de la ciutat: la del Pla de
l’Horta a Sarrià de Ter (s.II-III dC.) amb les terres regades pel
Ter, i la de Can Pau Birol al Bell-Lloc del Pla, (del s. III dC.).
amb les terres regades pel Güell. A una certa distància de les muralles de
Girona es coneix una altra vil·la suburbana a Montfullà, regada per la riera
Monar.
Les vil·lae, a part de ser la residència de la família del
propietari, eren les encarregades d’explotar l’entorn amb els cultius, pastures
i aprofitament del bosc, i de subministrar els productes de consum diari a la
capital. Aquestes vil·lae tenien totes les comunitats conegudes de l’època,
algunes eren bellament decorades amb mosaics, riquesa que contrastava
notablement amb la senzillesa de la població rural.
clica la imatge
Mosaic del judici de Paris (Museu de Sant Pere de Galligants) (font MAC Girona)
La
vil·la suburbana de Can Pau Birol és la més propera al Barri de l’Eixample. Es trobava
a tres km del nucli de Gerunda i fou descoberta l’any 1876 amb grans
habitacions pavimentades amb mosaics figuratius, que restaren in situ fins l’any 1937 en què foren
arrencats i dipositats en el Museu Arqueològic de Girona. Un cop acabada la
Guerra Civil van ser traslladats al Museu de Barcelona. Destaquen dos mosaics:
a) El
mosaic del Judici de Paris (imatge a dalt), que representa dues figures joves que es recolzen
en una mena de pilastra cilíndrica: Les figures poden representar algun episodi
troiac com ara Paris i Afrodita, la deessa de l’Amor.
b) El
mosaic del Circ és el més gran, del que se'n conserven dos fragments; un es troba al Museu d’Història de la Ciutat de Girona (Font
MHG). Detall del mosaic en totes les formes i situacions que es
poden trobar en l'escena del Circ. Es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Girona (font MHG)
clica la imatge
Detall de la part esquerra del Mosaic del Circ conservat al MHG (Font MHG)
clica la imatge
Un fragment del mosaic del
Circ. Representa un sparsor,
l’encarregat de refredar els eixos de les rodes del carro durant la cursa, amb
la gerra sota el braç i saludant al vencedor.
c) El mosaic de Bel·lerofont es va trobar al cantó de l’habitació del mosaic del Circ
de la vil·la suburbana de Can Pau Birol. Està format per motius geomètrics
d’esquema molt senzill, amb un emblema figurat que ocupa un espai asimètric.
Representa una escena clàssica i pagana referent al mite de Bel·lerofont: un
jove príncep de Tirint amb l’ajuda de la deessa Atena ha aconseguit capturar
Pegàs (cavall alat) matant la Quimera (un monstre de dos caps).
Clica la imatge
Fragment de la part dreta del mosaic de Bel·lerofont muntant a Pegàs (cavall alat) que està matant la Quimera, s. III d.C, conservat al Museu Arqueològic de Barcelona (Font MAC de Barcelona)
Fins a
l’època romana veiem que la part nord del Pla de Girona és habitada des d’època
paleolítica, amb poques interrupcions a l’edat del Bronze, que utilitzen les
coves, tant per enterrar com per viure. En canvi hem vist que a la zona sud de
Girona, on està emplaçat el barri de l’Eixample, a penes sabem res fins a
l’època romana, gràcies a què els romans no van tenir por d’implantar-se prop
de la plana, que en aquella època estaria esquitxada de llacunes i
aiguamolls.
La troballa
espectacular de dos mil·liaris al carrer Creu de Palau,
a uns 150 m del terme de Palau Sacosta,
indica el pas de la calçada principal de la via romana pel carrer de la Rutlla, , que baixava des de Sobreportes
de la Catedral, segui pel carrer de la Força, carrer de Carreres Peralta, Plaça
de l’Oli, carrer Ciutadans, Plaça del Vi, carrer Albareda, a partir d’aquí
travessaria l’Onyar, i continuaria pel carrer de la Rutlla, cap a Palau i des d’aquí
es dirigiria cap a Caldes de Malavella (mansion
Aquae Voconis), en direcció a
Tarragona, capital romana del litoral català.
Els dos
mil·liaris es van trobar a Palau l’any 1931 i van ingressar al Museu
d’Arqueologia on romanen. Un i altre són de pedra sorrenca de Domeny-Taialà. El
primer, sencer, cilíndric, conserva el dau cúbic que l’ancorava a terra (núm.
Inv. 549 del MSPG). El segon és incomplet (núm. Inv. 551 del MSPG).
El mil·liari
més llarg té unes xifres que coincideixen amb la distància, en milles, de
Girona a Port-Vendres-França, direcció cap el nord, i que passaria des de
Sobreportes, pel carrer del Llop, Pedret, Pont Major i Sarrià, on al Pla de
l’Horta s’ha documentat un altre mil·liari i una vil·la romana.
Per qui vulgui saber més
Bibliografia
bàsica sobre els orígens antics de la ciutat de Girona
AAVV,
Història del Gironès, Història de les
Comarques Gironines, vol. III, Diputació de Girona, Girona 2002.
Especialment:
Xavier
ALBERCH i Josep BURCH, El món antic. El
període ibèric, p. 131-152;
Enriqueta PONS, Can Pau Birol, a Les Societats agrícoles i ramaderes, p.
87-127;
Xavier
TERRADES, La Prehistòria. Les societats agrícoles i ramaderes, p. 87-127.
Angel
BOSCH LLORET, La prehistòria recent a
l’entorn de Girona, Girona a l’abast XV,
Girona abans de Girona. Cicle
de Conferències. Dels primers
assentaments fins la fundació de la ciutat. Bell-Lloc 2014, p. 61-85.
Eudald
CARBONELL, Enriqueta PONS, Girona abans
de Girona. Prehistòria, Quaderns d’Història de Girona 1, Diputació de
Girona / Ajuntament de Girona. Girona 1987.
Lluís
COSTA (dir.), Història de Girona,
especialment: Prehistòria (p. 31-56); Protohistòria (p. 59-70); Girona Romana
(73-100), a CCG Edicions, 2006.
Maribel
FUERTES, Mas Xirgu, Un hàbitat d’inicis
de l’edat del Ferro al Pla de Girona, Treball de Recerca del Màster en
iniciació a la recerca: Arqueologia i Antiguitat. Curs 2012/2013.
Jaume
MARQUÈS i CASANOVAS, El carrer de la Rutlla, Indrets a Girona (III),
Ajuntament de Girona, 1981, p. 84-88.
Josep
Ma. NOLLA, Kerunta: l’oppidum de Sant
Julià de Ramis, dins De Kerunta a
Gerunda. Els orígens de la ciutat, Col·lecció Història de Girona 41,
Ajuntament de Girona, p. 187-197.
Josep
Ma. NOLLA, Jordi SAGRERA, Pau VERRIÉ, David VIVÓ, Els mosaics de Can Pau Birol, Ajuntament de Girona.
Enriqueta
PONS, Salt abans de Saltus, La Farga
86, 1986, p. 10-12.
Jordi
SAGRERA, L’edat del Ferro i la cultura
ibèrica, Girona a l’abast XV, Girona
abans de Girona. Cicle de Conferències. Dels
primers assentaments fins la fundació de la ciutat. Bell-Lloc 2014, p.
89-109.
Agraïments:
Als Museus
d'Arqueologia de Catalunya de Girona i de Barcelona; al Museu d’Història de la
Ciutat de Girona i a la Universitat de Girona, que ens han proporcionat una
bona part de les imatges que han fet possible, en la seva essència, la
realització de la història del Barri de l’Eixample.
Estem molt
obligats amb totes aquelles persones que han facilitat la realitat d'aquest
blog especialment a Josep Ma. Llorens, Jordi Sagrera, Pere Rovira, Maribel
Fuertes, Josep Ma. Nolla, i a tot el personal del Museu d’Arqueologia de
Barcelona i de Sant Pere de Galligants.
I encara que
restem al final de la llista, aquest ha estat un treball col·lectiu de les dones
que han format part en la realització del diferents àmbits del blog
del barri de l’Eixample i que ha estat dirigit per Rosa Ma. Falgàs i
Carla de Pedro. Aquestes dones són Isabel Codina, Carme Layola, Dorotea
Falgueras, Carme Climent, Ma. Àngels Sancliment i Enriqueta Pons.
